Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
«Hom proposa que el nom de carnaval -i aquesta és la hipòtesi més acceptada en l’actualitat- prové de 'carne levare', de llevar (prohibir) la carn durant aquests dies abans de la quaresma. La hipòtesi és admissible (a part de ser la més acceptada). La festa, d’acord amb el seu esperit d’inversió, s’intitula precisament amb el terme que la contradiu. Però teories anteriors han buscat el seu significat en altres referents que el religiós “llevar les carns”. En aquesta línia s’ha proposat com a precedent de la festa i del nom el carro de Tespis, el carrus navalis dels còmics. Tespis, poeta i actor grec, apareixia a l’escena pública, junt amb els seus còmics, muntat en una baluerna, mig barca mig vehicle amb rodes, que hom anomena carrus navalis, i d’aquest carrus navalis n’extreuria el nom la festa ‘car navalis’. Herman Steuding, a Mitología Griega y Romana, apunta: “[…] En les Dionisíaques […] van néixer els ditirambes […] i es van desenvolupar com a tragèdia (cant dels sàtirs). Al capdavant del cor del sàtirs, el sacerdot de Dionís conduïa el vaixell amb rodes del carrus navalis”. Sugerent, oi?»
Bienve Moya, Ara que n'és temps, uns apunts sobre el Carnaval
Una de les temàtiques que més sovinteja entre les carrosses que participen en els carnavals reusencs del segle XIX i primer terç del segle XX és la de les representacions de vaixells. Fragates de guerra, naus medievals o góndoles venecianes, són comunes a tots els grans carnavals. Entre aquestes, la Barca –durant molts anys a càrrec de la societat El Círcol– fou la més popular.
Surt, per primer cop, el 1862 i el 1863 s’anuncia com una «de guerra perfectamente enjaezada y armada». El fet de referir-se a la barca com una nau de guerra és habitual. Un dels trets que caracteritzava aquesta embarcació carnavalesca era la d’incorporar un canó festiu i anar disparant salves a tort i a dret: «la linda fragata, que con frecuencia saludaba a los espectadores con algunos disparos de artillería» (1865). I ho recorda un vers popular, escrit per Josep Ferré Queri, a finals del segle XIX:
«Després la Barca o Fragata,
disparant grans canonades,
no us penseu poques vegades!,
carreguen quan l’altra esclata.»
 |
 |
El 1864 ja té el primer dels molts noms que rebrà, Emilia. Explica la crònica del Diario de Reus sobre l’arribada del Carnestoles a la ciutat, el diumenge de Carnaval:
«Son las tres de la tarde y una salva de veinte morteros repetida por otros veinte cañonazos de la amfibia fragata de guerra La Emilia, puesta ya en franquía en la carretera de Alcolea del Pinar [...] fueron la señal que S.M. Carnestolendas se dignaba poner en marcha después de haber recibido de la autoridad de la plaza las llaves de la ciudad.»Aquesta barca sembla que continuà sortint en els anys següents i és qualificada el 1865 de «fragata invencible».
La societat El Círcol va adquirir la barca –no sabem si la mateixa que havia participat en els carnavals d’anys anteriors– el 1871. La seva primera sortida fou accidentada ja que, el diumenge, es va trencar l’eix de les rodes del davant. Un cop arranjada, va participar a la desfilada prèvia a la ballada de les danses a la plaça del Mercadal. Durant el recorregut trencà un fanal, en una cantonada del raval de Santa Anna. Aquell any, les anotacions a la premsa la denominen com a «ífica barca, elegantemente adornada» o com «la magnífica fragata armada de guerra ‘Marieta’ con su correspondiente tripulación», formada per socis d'El Círcol.
L’any següent trobem una góndola. Aquest també serà un motiu recurrent en les carrosses del carnaval reusenc, però aquest cop sembla que es tractava de la mateixa embarcació amb una altra decoració. Si més no, explica el Diario de Reus:
«Ayer vimos recorrer algunas de nuestras calles la ‘barca’ que el año anterior sirvió para los festejos de carnaval, estando arreglada en el presente en forma de ‘góndola’. Aunque ayer no estava concluida la parte del decorado, producía sin embargo muy buen efecto, llamando extraordinariamente la atención de los aficionados a la broma.»
La barca participà en les desfilades habituals i a la serenata que s'oferí al governador del Carnaval i a totes les societats. A partir d'aquest moment, la barca fou la carrossa habitual de la societat El Círcol sempre que aquesta entitat participa als actes de carrer. El 1876, el programa anuncia:
«Saldrà un gran bergantín haciendo salva;
y el Olimpo, y el Círculo y el Alba,
el Centro, Filármonica y Estrella,
irán en comitivas numerosas […].»
El 1881 tingué lloc un desgraciat accident que va restar a la memòria col·lectiva de la ciutat. La barca va atropellar una criatura. Aquest és un testimoni del moment, escrit al dietari de Josep Pérez i Martí, Sucesos ocurridos en la ciudad de Reus (1868-1897):
«Se hizo carnaval y salió la Barca como los demás años con mala suerte para un niño. El martes por la tarde al tiempo de salir la barca de la plaza de Prim, un niño se metió, sin verlo nadie, debajo de la barca a cojer un confite y las cajas que lleva para contrapeso le cojieron y le partieron todo el trasero y parte de la espalda. A los gritos del niño paró la barca y ya no salió en toda la fiesta, dicho niño lo trajeron a casa de la ciudad, los médicos le cosieron pero a las 24 horas falleció. Tenia 9 años de edad. Los que iban en dicha barca le hicieron un entierro general costeado por ellos y le acompañaban más de 300 personas.».
El 1882, batejada com a Olimpo, va tornar a la festa. El 1886 no hi hagué gran carnaval, però finalment va sortir la barca, el dimarts, aquest cop per iniciativa del Cafè de Paris:
«Ayer, último día de Carnaval, hubo bastante animación en los arrabales, debido a que en la noche anterior un regular número de festivos jóvenes resolvieron salir por la tarde a repartir dulces, disfrazados de marinero y tripulantes en la tradicional Barca. Efectivamente, serían las tres de la tarde que, a los acordes de la música de San Quintín, partió la Barca arrastrada por un hermoso tiro de mulas blancas ricamente enjaezadas y cubiertos sus lomos con mantillas de tercipelo.
Una verdadera lluvia de paquetes de caramelos y cucuruchos cayeron en los balcones de la carrera, ocupados por el bello sexo, amén de los que caían en la calle, que fueron en mayor número.».
*Góndola al davant de la societat El Círcol (Arxiu Municipal)
L’any següent, la gent esperà la seva sortida endebades. Sembla que no va reaparèixer fins al 1893, en el darrer gran carnaval del segle XIX: «una fragata de guerra haciendo salvas». Però, a més de trons, la barca repartia molts i molts caramels. El corresponsal del diari tarragoní La Opinión explica:
«También fué notable por la propiedad con que está fabricado y más todavía por la abundancia con que tiraban dulces y caramelos, una fragata tripulada por muchos marineros que como hemos dicho enviaban a cada paso andanadas de confites y paquetes de caramelos a todos los balcones donde había gente.»
El 1908 hi hagué barca, de la societat El Círcol, i nau medieval –amb els almogàvers del Foment Republicà Nacionalista–; la primera, recuperada «con unos pescadores la mar de bullangueros». Tornà a sortir el 1916, « a tradicional barca con su cañón de popa, y gran número de marineros que diluviaban proyectiles». Segons una notícia del Diario de Reus: «la típica barca, transformada y adornada en góndola veneciana, será tripulada por socios de la aristocrática sociedad El Círculo». Les imatges conservades de la festa fan notar que hi hagué dues embarcacions.
Les góndoles foren, efectivament, una altra carrossa prou comuna en els carnavals de Reus. Sabem de la seva aparició en diferents anys molts cops per iniciativa particular. El 1919 sortí una góndola romana –o veneciana, segons les fonts– per iniciativa de Pau Bartolí i també «ltradicional Barca, de la aristocrática sociedad El Círculo», com recull La Vanguardia, que va quedar en el record com un dels referents del carnaval reusenc.
Esmentem finalment que, amb la recuperació de la festa al carrer, el 1978, una barca tornà a sortir alguns anys en les desfilades del carnaval de Reus. Aquesta era la Bassa Nova, que havia sortit diversos anys a la batalla de confeti de la festa Major de Sant Pere.
Salvador Palomar