L’Àliga
L’Àliga és un element municipal amb un significat ben específic: arreu del país simbolitza el poder i encarna la dignitat de la població a la qual representa. Aquesta càrrega es reflecteix tant en els atributs que porta –corona, bastó de comandament i, durant la festa major, un colom que sosté dins del bec sense aixafar-lo– com en el seu capteniment –una dansa més solemne en la major part dels actes, excepte en moments concrets de disbauxa festiva– i les seves funcions dins de la festa.
 |
 |
 |
 |
Val la pena aturar-se en aquest darrer punt, que la singularitza entre els elements festius, també a Reus. Pel fet de representar la ciutat, compta amb la prerrogativa de tenir un lloc d’honor dins del seguici –sempre en darrer lloc, ben propera al consistori, a la custòdia per Corpus, a la imatge del sant per Sant Pere i a la imatge de la Mare de Déu per Misericòrdia. Se li encomana un paper protocol·lari: rebre els hostes més importants i executar el seu ball curt com a senyal d’homenatge envers aquells a qui es vol honorar especialment. I, finalment, és l’únic element que pot ballar a l’interior de l’església.
 |
 |
 |
 |
En època antiga, Reus havia comptat amb àliga intermitentment des de l’any 1627 fins al 1738. Entre parèntesis de desaparició, estan documentats diferents períodes en què va sortir per Corpus, Sant Pere, solemnitats i festes de confraries –almenys, la de Sant Isidre i Santa Llúcia. Aquesta presència irregular es pot explicar a partir de l’especificitat del seu paper i, sobretot, de la cura amb què es portava la seva sortida pel que fa a reparació de la peça i a la tria dels balladors. A diferència d’altres elements municipals com els gegants o la Mulassa, habitualment no s’encomanava als treballadors municipals que la treguessin al carrer, sinó que es buscava un expert en dansa. Es pot pensar que, amb motiu d’algunes circumstàncies concretes, es feia reparar, es buscava un mestre de dansa i es treia al carrer. Després, durant alguns anys, continuava participant al seguici, potser portada pels balladors que hom considerava de més qualitat, fins que el volum de reparacions que necessitava –molt més freqüents que altres elements– feia impossible mantenir-la dins del seguici.
A la primera meitat del segle XVIII, l’àliga adquirí un nou significat polític que fou la seva condemna final. Durant la guerra de Successió, els partidaris del rei Carles III–conegut com l’arxiduc d’Àustria– prengueren l’àliga imperial com a símbol i foren coneguts com a aligots. Reus va rebre el títol de ciutat i el rei li concedí l’honor de posar una àliga al seu escut. Després de la victòria de Felip v i els seus partidaris botiflers, l’àliga es va convertir en símbol de la resistència de la població contra la repressió que exerciren els vencedors i contra el nou ordre que imposaren –entre altres, amb la supressió de les institucions municipals i del país i l’abolició de les seves lleis.
 |
 |
 |
 |
Mentre molts balcons de la població van ser ornamentats amb àligues de ferro forjat, a manera de protesta silenciosa, l’àliga festiva feia les seves darreres sortides. El nou significat que havia adquirit era ben conegut i devia resultar incòmode als vencedors; per això, l’any 1721 va ser objecte d’una agressió per part dels botiflers, que la van trencar, li van clavar diverses ganivetades i li van arrencar els ulls i la vara d’autoritat. Malgrat tot, va ser refeta el 1725 –probablement perquè el tractat de Viena, signat aquell any, atorgava una gran amnistia a tots aquells que havien estat represaliats després de la guerra– i va continuar sortint fins al 1738. En aquell moment va quedar definitivament arraconada, probablement pel seu mal estat, producte del desinterès de les noves autoritats.
D’aquesta àliga antiga en sabem que era daurada, duia corona reial al cap, bastó de comandament sota l’ala i, al bec, un colomí viu. L'acompanyament musical anava a càrrec de les cobles de ministrils que pagava el municipi; no coneixem, però, la seva tonada. Des de la seva reintroducció balla una melodia que fou composada per Jesús Ventura –amb una variant per al ball solemne llarg i una altra per al ball solemne curt– tocada per cobla. També compta amb una adaptació del toc de processó.
 |
 |
 |
 |
La peça actual és obra de l’escultor Manel Llauradó i la ballen membres del Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals (CRAC), el qual, juntament amb Carrutxa, va impulsar la seva reintroducció.
Més enllà de la seva funció representativa i protocol·lària, d’ençà del 1996 l’Àliga s’ha guanyat un lloc ben destacat dins de la festa per l’estil alhora festiu i enèrgic amb què executa els seus balls, convertint moments de la festa, com ara la tornada del seguici després de la processó, en episodis d’esclat festiu.